Entrevista inèdita a Ovidi Montllor (21-4-93)

Se cumplen 11 años de la muerte de Ovidi Montllor. Por segundo año consecutivo, y para que se note, los abanderados de la cultura más o menos oficialista que le hizo el vacío obligándole a dar el callo hasta su postrera hora corren de nuevo a homenajear al gran Ovidi. Que se note que son algo más progres los que mandan ahora. Por nosotros, como si intentan resucitarlo en plan performance. El mejor homenaje: oir sus discos, ver sus películas, leer sus palabras.


La cançó. OVIDI MONTLLOR (21-4-93). Entrevista Inèdita.
Dos dies abans del concert de celebració dels 30 anys d’“Al vent” de Raimon al Palau Sant Jordi, Xavier Bofill i Andrés Noarde entrevisten l’Ovidi Montllor al seu pis del carrer Sostres (Barcelona) per parlar de l’evolució de la “cançó” i la situació actual d’aquesta.
Transcripció (juny 2002). Gràcies a la col.laboració de Xavier Miró i Jordi Argenté.

P. És indispensable el compromís polític perquè hi hagi cantautor?
R. Un cantautor és una persona que composa les cançons i les canta. Pot tenir un compromís polític o social amb el seu públic o simplement fer cançons líriques. No importa, vaja. El que passa és que el cantautor que nosaltres coneixem, dels anys seixanta cap aquí, ha destacat per un cert compromís amb la societat en què vivia. Però, com George Brassens, també hi havia gent que experimentava amb la literatura i la música.

P. Avui dia els cantautors són crítics o conformistes?
R. Els que jo conec continuen sent crítics i no pas conformistes.

P. És més rendible una cançó d’amor o una cançó de protesta?
R. Totes dues poden ser rendibles i esplèndides. Lo important és que les cançons estiguin ben fetes, que siguin boniques. La cançó ha de tenir música, intencionalitat en la interpretació, i ha d’estar ben feta. Els objectius que vulguem donar-li són un afegit, siguin polítics, d’amor o del que vulguis.

P. Què ha canviat en les temàtiques dels cantautors amb la democràcia?
R. Amb la democràcia, entre cometes, han canviat moltes coses i profundament. Per exemple, vivim una crisi ideològica en la societat occidental que capgira no només els cantautors sinó qualsevol persona que estigui interessada en la societat en què viu. Estem en un impàs tots plegats per cercar maneres d’explicar les coses i conviccions mínimament sòlides on agafa’ns. Jo mateix sóc víctima d’aquest buit ideològic. Estem en aquesta petita parada en el camí per buscar la manera de connectar una altra vegada amb la societat, especialment amb el jovent, que és qui ha de recollir les nostres històries i posar-se a treballar. Però això és difícil en una societat que ha rebutjat els cantautors i no ha volgut saber res d’ells en anys. L’any 1978 va començar aquest arraconament per part de la societat, les institucions, les cases de discos, els crítics, les revistes i els mitjans de comunicació. No és un problema de diners o subvencions sinó de l’esperit perquè els cantautors funcionin. Avui un cantautor treballa perquè li demanin una actuació de pasqües a rams.

P. Quins temes han d’abordar els cantautors per tornar a tenir un lloc preponderant?
R. Tampoc és això. Es tracta de viure i deixar viure. Però se’ns va negar el pa i la sal, se’ns va treure dels circuits, se’ns va esborrar de les discogràfiques. Al principi de la democràcia jo pensava que les coses es normalitzarien i que cadascú tindria el seu lloc, ni l’eufòria d’abans de la mort de Franco ni la decrepitud actual. A l’hora de crear una cançó, que és un art menor però creatiu, no importa tant el que es canta com la validesa de la persona per tocar qualsevol tema. Segurament sempre l’encertarà perquè el cantautor està immers en el món en què viu. Però, com diuen els toreros, el que fa falta és una oportunitat, una oportunitat que fa anys que no existeix. Aquest èxit del concert dels 30 anys d’ “Al vent” passarà. Només hauríem de tenir una mica de seguretat per treballar. Així es poden fer cantautors, i bons, que donin a la gent allò que demana.

P. Quines són les causes que no s’hagi donat el suport que necessiten els cantautors?
R. Això seria llarguíssim d’explicar i difícil. Abans em referia a la deixadesa per part de tothom amb nosaltres. Mentre no hi hagi un interès perquè la cançó comenci a funcionar, hi haura altres modes que aniran passant. Va passar la salsa i pel rock ja no és el moment idoni, segons diuen. Amb la cançó estem en una situació una mica pareguda a la que hi havia abans que sorgís. Hi ha unes modes, la gent les segueix, però el contingut de les cançons ningú el practica ni sents que se’n parli. El que interessa no és el contingut sinó un fet social, un trobar-se gent, la qual cosa també és molt higiènica i molt simpàtica.

P: Creus que podria funcionar si, com al principi, l’interès dels cantautors no fos comercial?
R: Els cantautors mai hem estat comercials, em refereixo als catalans. N’hi ha d’altres dels que em reservo l’opinió. Els catalans no hem estat comercials ni en la venda dels discos perquè tenim un mercat molt petit. El nostre públic és molt més reduït que el d’aquells que canten en castellà. El nostre idioma el parlen a la vora d’uns nou milions d’habitants. Jo, per exemple, mai he viscut de la cançó. He fet d’actor i d’altres coses. Algun company ha pogut sortir-se’n però, vaja, cap escàndol. I considero que mai ningú de nosaltres ha fet una cançó amb vista comercial. El sector de la música té una mecànica molt terrible. Depenent del que es posa a les emissores, la gent sent unes coses o no. Depèn de quantes vegades es posi una cançó o un disc durant una setmana, funcionarà més o menys. Moltes vegades, la gent que està en aquests llocs decideix què és bo i què és dolent, què s’ha de posar i què no. Així estem, en mans de xitxarel·los. Evidentment que ens agradaria moltíssim ser comercials. Seria d’ases no reconèixer-ho. Però seria un afegit. No et poses a pensar què li agradarà a la gent, sinó què et motiva. Tractes de ser cada vegada més pulcre, en la lletra i en la música, i no quedar-te estancat. De melodies comercials en puc fer vint-i-cinc en mitja hora. Són una tanda d’acords posats un darrere de l’altre que resulten. Amb la lletra passa el mateix. La casa de discos només desitja que funcioni, que peti i que es vengui. I que es bombin els que vinguin! El que fem nosaltres només té la compensació de les persones a qui els agrada, a qui els fa feliços. Dissortadament no hem entrat dintre d’aquest circuit comercial. Només és qüestió de posar la ràdio un dia sencer i escoltar una programació de qualsevol emissora per assabentar-se que la nostra tasca és un 0,5% o un 0,05% de tot el que es punxa. Així és molt difícil arribar a la gent, gairebé impossible.

P: Has remarcat que els cantautors catalans han evolucionat de forma diferent.
R: Els catalans jo diria que havíem mantingut aquest sentiment de no fer cançó comercial per fer, per vendre i tenir èxit. Els castellans... Jo diria que el Víctor Manuel i l’Ana Belén se n’han sortit bastant bé i han anat més a coses brillants, que estan molt bé.... I el seu cas no és únic.

P: I gent com Krahe o Sabina?
R: El Krahe sí que continua igual. Sabina és un home que ha tingut opcions d’èxit i les ha sabudes aprofitar. Però també ha estat condescendent amb el que l’èxit comporta. Ha fet coses que un cantautor d’aquí no faria o, concretament, jo no faria. No parlo només de cançons sinó d’estil, de manera de comportar-se. Ell ha volgut connectar amb el rock i em sembla extraordinari. Això comporta unes formes que estan totalment dintre d’aquest mercat. Al Sant Jordi, l’any passat, el que menys interessava del seu concert era el que pogués dir o deixés de dir. Importava que els focus, en un moment determinat, il·luminessin al públic i no l’escenari. Aleshores el públic fa palmes i és protagonista. Estic segur que molta gent no va entendre moltes coses que el Sabina anava dient en les lletres. L’acte rocker vol focus al públic, sorpresa i fum. Aquí això no s’ha donat. En un concert d’un cantautor sempre has de sentir el que l’artista diu.

P: Dels cantautors que han sorgit en els darrers deu anys, quins destacaries?
R: D’aquí, de Catalunya? En deu anys n’han sortit tan pocs com l’Albert Pla. I em sabria greu oblidar-me de més gent, però és que em sembla que, amb la potència del Pla, no n’ha sortit cap altre. Com vols que surtin, si és impossible. Lo del Pla va ser una cosa realment espectacular. El xicot portava ja una gran feina feta i va tenir una gran sort i li va funcionar molt bé, però és que és dificilíssim. Si jo tinc deu cantades l’any, qui s’apunta a fer de cantautor? Ningú. Per què? Perquè no podrà viure. A més, si a l’artista li treus la pràctica de treballar damunt un escenari, que és el seu mitjà, perd habilitat. I cada vegada que et toca actuar fas una tour de force increïble per intentar estar a l’alçada del que hauria de ser un professional de la cançó. Si no hi han cantades no hi ha cantautors, això és més clar que l’aigua. Si no hi ha aigua, no hi ha granotes.

P: Què ha permès que Pla tingués un cert èxit?
R: Pla irromp amb un tipus de cançó nova, amb una visió de cantautor diferent. És jove, i això li permet de saber les inquietuds de la gent de la seva edat. No vol dir que agradi a tothom. El que demostra el Pla és que, a pesar de la crisi, es pot fer cançó d’autor, bona i que pot funcionar més o menys enmig d’aquesta sequera d’actuacions.

P: Seria aquest el camí a seguir?
R: No, el camí a seguir seria que a la cançó se li donés una miqueta de cuartelillo. Moltes vegades ens quedem només amb la cobla que el Pla té públic, però hem de pensar quantes vegades canta.

P: T’han proposat mai cantar en castellà?
R: Moltíssimes vegades, a tots, des que començàvem. Però la feina del cantautor no és aquesta, a no ser que dominis bé el català i el castellà. A mi el castellà se’m fa dificilíssim per fer cançons. Perquè el meu idioma és el català i és el que conec més i és on millor em trobo. Amb el castellà hauria de fer un reciclatge. Perquè fer cançons és difícil: en molt poc espai has de dir moltes coses. Has de tenir un coneixement de l’idioma bastant sòlid. Si no, allò és fer cançons per fer cançons. En el meu cas no seria seriós. Seria curiositat o profit. Per mi la seriositat és conèixer el màxim de bé possible l’idioma amb què treballo i la música amb què em desenvolupo, que és la de la cançó, no la de la simfonia ni la d’un oratori.

P: Per què sorgiren els cantautors i per què en aquell moment concret?
R: A Catalunya sorgeix un grup d’amics i amigues que es reuneixen i munten Els Setze Jutges pel plaer de cantar cançons traduïdes del francès o fetes per ells, o de musicar poemes propis. Al mateix temps, a València, apareix el Raimon, sense cap contacte amb aquesta gent. I de la combinació d’aquestes dues coses neix un moviment de cançó en català que triga bastants anys a consolidar-se. Hi ha de tot. Hi ha, primer, la pallola de quatre-cents cantants i desprès toca separar el gra de la palla.

P: Per què Raimon s’ha convertit en l’emblema de la cançó?
R: Perquè no només va ser una de les primeres persones que es va ficar en aquesta aventura sinó que, a més, tenia aquella força en les cançons i en la interpretació que emocionava la gent. Va ser una persona importantíssima i sempre ho serà quan es parla de cançó en català. És el pare de moltíssims de nosaltres. Jo no m’hauria dedicat a la cançó si el Raimon no hagués existit.
P: Com va anar el teu cas?
R: Jo vaig sentir un cantant català desprès d’haver estat un any vivint a Barcelona, quan vaig tornar de la mili, perquè abans no existia la cançó. Vaig començar a sentir gent que cantava, a anar a veure’ls actuar i després vaig començar a composar per passar l’estona. Jo volia ser actor i no cantant. Després passen aquelles coses. Fas cançonetes i les cantes a quatre amics i diuen que ho podries fer en públic i aquí o allí. Va ser casual. Jo feia les cançons a casa per passar l’estona. No m’agrada sortir massa i a casa monto els meus artificis per passar-ho bé.

P: Com veu el futur dels cantautors?
R: Negre. Negríssim. Com deia l’Antonio Molina, el futuro es muy oscuro trabajando en el carbón. Podríem dir que nosaltres treballem el carbó.

P: Et voldríem demanar unes paraules per al Raimon.
R: Al Raimon només li puc dir coses d’agraïment. Tant per la seva trajectòria com per l’amistat que tenim. És una persona molt maca, seriosa i només li puc agrair tot el que ha fet per mi. Quan vaig començar a cantar, ràpidament em va oferir d’anar amb ell i amb el Pi de la Serra. Vam estar tres o quatre anys cantant plegats a tot arreu. La gent anava a veure al Raimon i també em veia a mi. Jo vaig començar a actuar en teatres plens gràcies al Raimon i al Pi de la Serra.

P: Ara treballes en un disc.
R: Bé, desprès de tretze anys de no gravar, l’any passat van haver-hi uns intents per part d’algunes cases discogràfiques, però jo no sé a què juguen. Són cases catalanes i es poden dir: Audiovisuals de Sarrià i una altra... que ja em sortirà desprès. Audiovisuals de Sarrià volia que jo em pagués el disc i, després, donar-me el 5% de les vendes. No els costava un duro. Com amb José María el Tempranillo i amb molt mal estil. L’únic que desitgen és que, amb el teu nom, treguis algun ajut de patrocinadors o d’institucions. A ells no els costa res i després es posen la medalla. Aquest any ha sortit una altra gent, amb un interès més simpàtic, i sembla ser que gravaré. L’interès és de gravar.